Vaig nèixer el 1982, sota el signe de peixos. Aquest sóc jo amb els meus pares, criats els dos de poble. Gaudint a l’estiu en un dinar a la vinya del tiet Josep. El record és tan dolç com la rapidesa amb la que ha desaparegut aquesta vida més senzilla. Quan vaig fer 3 anys vam anar a Lleida a viure i la ciutat va ser quasi tota la meva realitat durant molts anys.
De petit era tan alt com maldestre. Tot i això somniava en tenir èxit en el futbol. Ben aviat la vida em va ficar a lloc. Vaig probar també amb el karate… i també ho vaig deixar aviat. El vòlei fou l’únic que durà alguns anys.
Dels sis als divuit anys vaig anar a un col·legi de l’Opus Dei. El que porto ulleres i té les orelles com antenes sóc jo amb 15 anys. Per acabar-ho d’arreglar també portava ferros a les dents. En aquella època em sentia desgraciat i no trobava sentit a la vida. Aquest llarguíssim període em va marcar profundament en negatiu. La castració en la llibertat sexual, les incoherències entre paraula i fet entre els seguidors d’aquesta secta, l’aïllament quasi total del sexe femení, les bones notes com a únic paràmetre de valoració en la meva vida…
Un dels oasis a la meva vida eren les visites que fèiem als avis paterns que tenien cavalls i d’altres. Era un petit espai de connexió amb la terra. Allí vaig estar en contacte també amb el fanatisme religiós i els rosaris interminables.
Als 18 vaig marxar a Barcelona a estudiar arquitectura. A partir d’aquell moment els estudis foren una part. L’altra era sortir de festa, beure, fumar i lligar (o intentar lligar) tot lo que podia. Aquesta imatge, a la torre d’un amic, va ser un dels pitjors ‘colocons’ de la meva vida.
La Playstation2 i el Barça van ser dos altres grans al·licients d’aquesta etapa universitària. Aquí, celebrant com un boig la Champions del Barça del 2006.
Amb 25 anys vaig mudar-me al Born i era la primera vegada que em feia una llar (tant petita com cara) al meu gust. Un viratge per començar a deixar de seguir la
corrent de la majoria. Noves amistats, viatges, cultura, lectura, fotografia… nous camps s’obrien a la meva vida.
Durant la carrera vaig treballar dos anys al despatx d’Arquitectura Saas. L’experìencia va ser molt enriquidora, amb gent maca i amb ganes, i al mateix temps vaig veure clar que no volia passar-me la resta de la meva vida en un despatx.
Viatjar va ser la meva taula de salvació, amb una carrera universitària que se’m va fer costa amunt d’acabar. Tot allò que estalviava es fonia a l’estiu viatjant, cada cop més lluny. Aquí, amb dos amics i 25 anys, banyant-me a les gèlides aigües del llac Baikal, en una de les parades del transsiberià en la nostra ruta des d’Estocolm fins Hong Kong. Moltes, moltes aventures…
A Mongòlia vaig tenir una d’aquelles experiències que et fan clic a la vida. Les nits les dedicàvem a sortir i beure alcohol però de dia les neurones encara tenien energia per filosofar i el cor per a sentir. No podia ser més lluny de casa, a milers de km i envoltat pel no-res. I allò era precisament el que necessitava. Allí podia començar a saber qui era. Allí sorgí el desig de fer un viatge d’un any de durada.
Corria l’any 2009 i vaig prometre’m que ficaria tota la meva energia en acabar el projecte final de carrera PFC. La meva pastanaga i alhora salvació fou el somni de recórrer Amèrica del Sud. El dia que em vaig ‘convertir’ en arquitecte em sentia totalment buit i sense esma. Vaig tardar unes setmanes a tornar a sentir res.
Però ja havia complert el que la societat esperava de mi.
Ara començava el veritable temps de construir-me a mi mateix.
Amb 27 anys vaig tenir la meva primera experiència en el món de les energies, gràcies a l’Assum, un laberint energètic i la Geometria Sagrada. Era la primera esquerda en la meva ment racional, que a partir d’allí començaria a fer aigües en un procés sense aturador.
La pastanaga d’Amèrica del Sud seguia donant-me energia. Un any treballant a París en la recepció d’un hotel per estalviar 5000€ i als 28 anys ‘cruzar el Charco’ amb la meva companya en aquell moment. L’Aneta, polonesa, il·lustradora, divertida, aventurera incansable, desbordantment creativa…
Allí, recorrent de dalt a baix durant un any el continent amb la motxilla, vam viure a la nostra pell el que significa sentir-se diferent i també vam prendre consciència dels nostres privilegis i del cost negatiu que tenen per una gran part de la humanitat. Vam conèixer-nos a nosaltres mateixos a través dels altres; vam ser acollits amb el cor obert en cases a cops envoltes per la misèria i a cops envoltes d’opulència. Vam viure deu anys condensats en un.
Vaig viure un festeig llarguíssim amb la fotografia, la meva primera gran passió. La càmera em va permetre donar-li forma a la meva visió del món. Em va permetre construir un relat amb la imatge i la paraula, profundament inspirat per l’escriptor polonès Ryszard Kapuściński, reporter i incansable viatger. Mentrestant, l’Aneta ho plasmava tot amb el seu quadern i les seves aquarel·les.
A Colòmbia vam viatjar amb les plantes sagrades i l’Ayahuasca cap a les profunditats de l’ànima acompanyats d’un xaman i el so dels tambors. Va ser la meva primera experiència profundament psicodèlica i profundament transformadora. Em vaig entregar al viatge i la Terra va respirar amb mi i jo amb ella. Les plantes i els animals em van parlar i ja no vaig tornar a veure el món de la mateixa manera. Aquella nit vaig adoptar el vegetarianisme per un llarg període .
D’aquest transformador viatge va sortir un fill, un llibre que vam gestar l’Aneta i jo durant 8 mesos al tornar i del qual vam imprimir 1000 exemplars. Aquesta gestació fou complicada, ja que es va fusionar amb la nostra separació. Tot i això el fill va néixer bell i formós i va arribar a moltes ànimes desitjoses com nosaltres de recórrer el camí del despertar.
Vaig tocar el cel amb aquesta exposició al Cafè del Teatre de Lleida titulada ‘Un fil daurat que tot ho uneix’. A partir d’allí vaig intentar viure de la fotografia i finalment vaig rebutjar-la com a sustent econòmic igual que vaig fer amb l’arquitectura.
Deixar enrere la palpitant vida a Sud-amèrica i tornar al Vell Continent em feu transitar un període complex, al no saber trobar el meu lloc en aquesta vida occidental i deshumanitzant que tot ho envolta. Així va començar un altre viatge dins la meva terra per descobrir llocs alternatius, ànimes que trepitgessin camins poc transitats. Durant un temps caòtic, desorganitzat i ple d’alts i baixos on a vegades la vaig espifiar molt, vaig seguir transitant el camí de la recerca espiritual.
Una altra d’aquelles experiències clau, d’aquelles que suposen un abans i un després, va ser ajudar al meu amic-germà Antonio a construir la seva llar al Pirineu. Amb un parell de dibuixos com a plànols, el cor com a guia i les mans com a millors eines. Un dia plujós, en el que quelcom va encaixar dins meu tal com ho feien les bigues del sostre recíproc entre elles.
Es va despertar la segona gran passió a la meva vida. La bioconstrucció. Materialitzar amb les mans, i emprar materials saludables per la vida. L’ímpetu, idealisme i cor que hi ficava m’impediren veure durant molt temps la complexitat i estructura que regeixen el món material i dens en el qual vivim. Foren uns anys en els quals quasi tot allò que impulsava es desfeia com un terròs. Vaig transitar per uns alt i baixos que m’esquinçaven per dins i que no sabia com gestionar. M’entossudia a construir la meva casa interna obviant els fonaments.
La recerca interior va florir la primavera que complia 31 anys en forma de la primera festa que organitzàvem en sincronia amb les estacions. Va ser a Butsènit, a prop de Lleida, amb dansa, arpa i bols tibetans. Començava la sincronització amb el ritme de la Terra que, com una espiral, aniria aprofundint-se cada any.
La connexió amb la Mare Terra va tornar a florir en forma de Mandales. Un grup d’amics vam impulsar Mandales al carrer. Cada Solstici i Equinocci creàvem un mandala efímer de grans dimensions a la ciutat de Lleida. L’Assum Vilaseca s’encarregava dels dibuixos basats en la Geometria Sagrada. Bellesa, presència, connexió amb la Terra, cercles… Vaig tornar a tocar el cel quan vam realitzar l’últim Mandala a l’absis de la Seu Vella de Lleida. El projecte va complir un cicle d’un any i va aturar-se perquè els meus comptes en vermell em deien que ja era hora de buscar una activitat econòmicament rendible.
En aquella època vaig tenir contacte amb la meva tercera gran passió, la dansa. I fou gràcies a la Maria Mora, gran mestra i coneixedora del moviment del cos humà amb disciplines com Contact Improvisation o Axis Syllabus. La dansa sembla no tenir sostre a la meva vida. M’està permetent descobrir paisatges i transitar espais abans inimaginables.
El 2014, amb 32 anys, vaig entrar d’amagat en un cobert abandonat a Aspa, un poblet de 100 habitants a prop de Lleida. En aquest espai hi vaig visionar una gran transformació i una gran vida. El meu idealisme seguia sent inversament proporcional als meus estalvis. Vaig seguir l’instint i vaig aconseguir la cessió d’aquest espai fins al 2026. I allò em va salvar la vida. Vaig trobar un espai on poder materialitzar, on poder experimentar sense limitacions, on poder compartir, on poder crear llar.
Allí naixia Llavor d’Art.
D’estar sol vaig passar a família nombrosa en dos anys. Vaig conèixer a la Maria i amb ella el que significava ser Mare, ja que ella venia acompanyada de la petita Mapulay, nascuda a casa i que des del primer moment vaig adoptar al meu cor. Al seu costat vaig comprendre el que és estimar.
El 9 de gener de 2015, la meva amiga de l’ànima Núria, la Maria i jo redactem la visió de Llavor d’Art. Ens deixem somniar. Diuen que és bo apuntar a les estrelles, així almenys arribarem a la Lluna.
Ens vam comprar una Yurta i ens vam traslladar a viure a Aspa, amb les nostres il·lusions i les nostres pors. Aquesta lleugera estructura va ser,
durant un any i mig el nostre sostre, la nostra llar, el nostre úter. A finals de 2016, quan tenia 34 anys, i 39 la Maria, van néixer el Gael i un minut després la Gaia per cesària a l’hospital de Valls. El dia abans la Maria sostenia una immensa bola del món.
I entremig de tot això, mentre paríem, mentre la Maria alletava als nadons, la construcció no s’aturava. Hi havia un focus intern, direccional, tremendament fort per construir, per crear un Úter per la Tribu. La recompensa va ser enorme; el preu que vam pagar, tant a nivell individual com de parella, també ho va ser. Considero que vaig ser un pare força absent durant aquell període. I ja he fet les paus amb això.
La recompensa, com he dit, va ser enorme. Vam aconseguir, amb les nostres mans i l’ajuda de moltes amistats i molts voluntaris/ies a través de
WWOOF, crear un espai acollidor per les persones. Una llar per la família, un espai on la gent, quan travessa la porta, es permet ser ella mateixa. Amb la construcció de la nostra pròpia llar he descobert la força del treball en equip, he redescobert la meva masculinitat i m’he empoderat enormement en realitzar coses que la meva ment limitant em deia que no era capaç de fer.
Llavor d’Art és un úter per un mateix, un úter per la família de sang, un úter per la família de cor, la Tribu, que quan es reuneix amb els instruments al voltant del foc crea màgia.
I tres filles, que em conviden amablement a travessar tota mena de tempestes plenes d’aprenentatges. Tres cadellets que em fan riure molt, m’inviten insistentment a reduir les meves necessitats (que creia nombroses i indispensables) i em permeten ampliar-me per poder gaudir més de la vida oferint la meva energia al servei de quelcom més enllà del meu personatge.
Vaig convertir aquesta gran passió, la bioconstrucció, en feina i en van sortir alguns projectes bells i satisfactoris. Projectava en convertir-me en Artquitecte. La meva autoexigència i el desgast emocional (a part del físic evidentment) que em comportava cada creació em van portar a decidir (per tristesa meva) que la fusteria tampoc se’m presentava com un recurs rendible per guanyar-me la vida econòmicament. Què quedava llavors?
La meva inquietud pel funcionament del temps i dels cicles, la connexió amb els Solsticis i els Equinoccis, el desig de conèixer més els misteris del Sol i la Lluna i sobretot, el que em grinyola el sistema capitalista i patriarcal en el qual estem immersos i la seva manera lineal de proposar-nos el temps, feren sorgir aquest esbós el 2016, quan tenia 34 anys. Aquesta llavor va esperar pacientment per sorgir per primera vegada a finals de 2019, amb la primera edició de la Roda Solilunar i 500 exemplars.
A Llavor d’Art, paral·lelament a la reconstrucció vam començar a celebrar el festivArt Pampallunes, que va gestionar la Maria durant tres edicions amb el meu suport logístic i organitzatiu. Vam rebre a casa artistes com Amares, Laia dels Vents, Sol d’Ara, Eduard Cànimas, projecte Ur i Natxo Tarrès.
A principis de 2018, li van trobar a la Maria un tumor al pit dret que va desenvolupar en metàstasis i va posar fi a la seva vida en menys de dos anys. Un procés que ens ha fet passat per ‘la nit fosca de l’ànima’ de la que parlava Sant Joan de la Creu i que ha remogut profundament el que pensem d’allò que anomenem vida. La Vida és un misteri, un Gran Misteri, que es converteix en quelcom meravellós quan comprenem que tot és aprenentatge.
La Maria va abandonar el seu cos el febrer de 2020, pocs dies abans de l’inesperat i duríssim confinament al qual vam ser sotmesos. Vam aconseguir acolorir els dibuixos en blanc i negre que ens va deixar com a llegat i cada dia se’ns fan presents tots els regals que ens va deixar aquesta gran dona, Dona Llavor, que sempre serà la mare dels meus fills.
Així com l’any de motxilers a Sud-amèrica suposà deu anys d’aprenentatge, just deu anys després, als 38 anys, la vida m’oferí un altre cop un enorme aprenentatge ple de llums i ombres, en els quals vam transitar el millor que vam poder la malaltia de la Maria i tot el que va venir després, enormement complex i dens, ajuntant-se l’època de confinament, el dol i fer-me càrrec sol dels tres petits.
Gràcies a la llei d’impermanència, l’hivern, per llarg que sigui, també s’acaba i la primavera tornar a lluir, aquest cop amb una força i una brillantor mai abans conegudes. Tot allò que anava brotant lentament durant els últims anys ara troba terreny fèrtil per créixer. Llavor d’Art llueix radiant i les trobades que nodreixen l’ànima segueixen tenint lloc en aquest espai.
Espai sanador en temps de reptes i oportunitats. Acollim amb serenor el gran buit que ha deixat la Maria.
La dansa i la música que m’han acompanyat han sigut pedra angular d’aquesta sanació. Espais per soltar, per drenar dolor, per alliberar tensions acumulades, per jugar, per nodrir-se del tacte, el propi i el dels altres.
Espais on deixar emergir els propis processos i poder acompanyar el dels altres sostenint-nos en la força de la Tribu.
#contactimprovisation
#ecstaticdance
#5rythms
#AbunDansa